Sol E. Loràn és entrellaçar generacions.
Com el paper teixit em connecta amb el meu besavi (i amb altres familiars)
Comencem un viatge al passat, que com la majoria té conseqüències en un futur.
El ressorgiment d’un àlbum d’estudis
En tots els pisos on he viscut amb els meus pares, sempre hi ha hagut tot d’elements del besavi, petits records d’una època pretèrita: postals, fotografies, la seva agulla de corbata, el fermall que lluïa al barret, el seu ex-libris, llibres que ell enquadernava, o els documents de quan era estudiant de magisteri a l’Escola Normal de Barcelona.
Entre aquests documents de Salvador Solé Lorán, hi ha un àlbum meravellós, on cada pàgina que conté un exercici de “trabajos manuales” representa una lliçó de pulcritud, exactitud i autoexigència. De fet, aquesta relíquia familiar ha esdevingut la porta d’entrada a un món nou (connectat amb el passat!) i punt de partida de la meva nova etapa de relació directa amb l’art i l’artesania.
La descoberta del paper teixit
Tot passant pàgines de l’àlbum es troben multitud d’exemples d’exercicis de paper teixit, que en el meu cas, m’assenyalen un camí fins ara desconegut. La textura, els colors, les formes, la traça manual, el diàleg entre les mans i el paper… va arribar un dia que el meu cap va fer “clic” i vaig començar a aproximar-me al besavi a través de l’experimentació amb el paper, escoltant el que surt de les entranyes, una guia mística que m’empeny a entrellaçar elements per donar vida a noves peces.
Salvador Solé Lorán: un homenatge perenne
En tot aquest procés si una cosa he vist clara des d’un principi és que era important homenatjar el seu llegat en cada peça que surt de les meves mans. De manera que així va néixer el meu nom artístic Sol E. Loràn (els seus cognoms presentats com a nom i cogom), un record perenne que tenim al llarg del temps, que va més enllà de les generacions i gràcies al qual he pogut conèixer l’existència de família de la banda Solé Lorán, que ignorava fins aleshores.
Em sento molt afortunada de poder preservar la seva memòria, aproximar-me a la seva manera de fer, a través de cada segment teixit. Una connexió intangible però profunda que em guia a través del passat i el present, entrellaçant les vides i els temps una vegada més.
